Un país increíblement bonic, ple de sorpreses i paissatges inimaginables.
Cada lloc és com estar al mig d’una postal, és com un regal a cada moment. Tot és més gran, més variat, més dinamicament natural, més viu. És com notar la vida de la naturalesa, en cada bosc, en cada cascada, cada platja, cada riu, cada llac, cada estuari...
Muntanyes i muntanyes d’un sol color, verdes, marrons, blanques, grogues, grises, vermelles, o de mil colors diferents a la vegada.
Volcans marrons, blancs. Pics altíssims nevats i secs, amb vistes increíbles des del cim.
Glaciars i rius d’aigua milenaria, icebergs flotant. Dunes inmeses. Muntanyes reflectint-se en llacs negres, verds, blaus, d’un blau que fins i tot sembla falç.
Postes de sol amb resta de cels vermells, taronges, roses. Sortides de sol i lluna sobre el llac. Milers de caminades curtes i llargues però totes hiperagradables amb sorpreses i curiositats. Desenes de ponts penjants sobre rius i boscos. Muntayes altissimes caient directament sobre l’aigua amb milers de cascades de centenars de metres. Boscos fossilitzats a la costa. Indrets elevats amb vistes increíbles. Platges especatulars.
Llacs grans com el mar ben plans o amb ones dramàtiques. Rius cristal.lins i opacs de color blau cel. Fonts d’aigua natural ben freda o ben calenta.
Coves inmenses a les inmenses roques dels penyassegats de la costa on les marees t’atrapen o t’alliberen. Coves i tunels per dins de muntanyetes que no t’esperes i que amaguen sostres i parets espectacualrs amb cuques de llum que al apagar els frontals simulen un cel estrellat.
Els cicles de les marees fan canviar molt els paissatges i ens proporcionen petxines grans i petites, musclos, crancs, ostres i peixos!
La flora salvatge, i els seus milers de colors, juntament amb la gran varietat d’arbres barrejats, típics de paissatges irlandesos o suïssos, amb arbres i un tipus de palmera típica d’altres mons! Tot fa de la conducció un veritable plaer. És molt curiós i agradable a la vista.
La fauna, tot i que reduida també és força diferent. És ben normal veure volar àguiles en totes les carreteres i estant menjant animals morts a la cuneta. La varietat d’ocells és inmesa. El Thibault em diu el nom i m’explica els seus hàbits. Jo, malauradament, no retinc el nom en anglès. Això sí, els sons d’ells, fan que no ens faci falta posar la música. Sempre estem envoltats del silenci de l’entorn amb el cant dels ocells. Està ple d’ovelles i vaques. N’hi ha moltes de curioses, completament negres amb la cara blanca, marrons difuminades, etc.
Conills, oposuums, eriçons, fures, alguna llama, algun cèrvol i fins i tot isards! pingüis, foques, lleons de mar, orques, etc.. és un conatcte continu amb la naturalesa, és com si aquí els animalons no tinguéssin tanta por de les persones.
Generalitzar aquí és molt adequat, es pot dir que la gent és súper agradable. Et saluden per la carretera, pels camins, pel camp. Per tot arreu excepte a la ciutat, és clar.
T’ofereixen ajuda inclús sense haber-la demanat i t’adverteixen del posibles perills. Preguntes algo, no ho saben però s’esforcen en averiguar-ho. Entres en un comerç que fa 50 minuts que han tancat i enlloc de dir-te que tornis demà t’atenen com si fóssis el primer client del dia. Totes aquestes petites coses engrandeixen tot lo bo del viatge.
29/11/09-03/12/09
Al arribar a Londres, comença lo que serà una odissea per arribar al destí. Inconscientment, havia deixat el meu esprai de defensa a una butxaca del bolso i això em va fer fer esperar 30 minuts la policia i 45 minuts d’interrogatori protocolari ben absurd. Però tot bé. Els polis eren simpàtics.
A Dubai, després d’esperar dues hores, això sí, ben menjada i còmodament estirada en una amaca mentre s’em carregava l’ordinador i contestava alguns mails. Arribo a la porta d’embarcament i de cap manera em diexen embarcar sense un bitllet de sortida de NZ. Els explico que no en tinc perquè vaig sol.licitar a l’embaixada un visat amb el qual aquests em van assegurar que no necessitava bitllet de sortida. Però el seu sistema no contempla aquest tipus d’excepcions (ja em vaig encarregar de que l’aerolinia Emirates i l’embaixada es posin d’acord).
Però total, em van portar al seu hotel, vaig dinar la mar de bé, vaig treure dirhams per agafar taxis i a visitar Dubai. Primer la part antiga. Crec que era la única noia que anava sola. Travesso amb bus-barca el riu i aquí sí que les mirades es claven totes sobre mi. Estarà prohibit que agafin la barqueta les noies? Les gavines volen a la mateixa velocitat que nosaltres i just als nostres caps. N’hi ha moltes i pesquen els peixos que passen per sota la nostra barca.
Agafo un altre taxi i em porta a la part nova. Agafo el metro que no és subterrani i a munt i a vall. Impressionant la desgràcia que han fet aquí (des del meu punt de vista). Crec que en el futur això serà un museu sobre el clímax de l’absurditat humana; sense més comentaris.
Torno a l’hotel, dormo 11 hores!!! (crec que des que tenia 16 anys que això no em passava) i cap a Nova Zelanda en primera classe. Emirates es va responsabilitzar de no haber vist el problema a Londres enlloc de a Dubai, on he hagut de perdre un dia.
A cada aeroport, un problemet. A NZ, el sistema d’immigració i el meu visat, no coincidien en la data de finalització de permís d’estància. Altres 45 minuts d’espera. En fi, un viatge més llarg del que preveia, però amb un bon descans entremig.
A Dubai, després d’esperar dues hores, això sí, ben menjada i còmodament estirada en una amaca mentre s’em carregava l’ordinador i contestava alguns mails. Arribo a la porta d’embarcament i de cap manera em diexen embarcar sense un bitllet de sortida de NZ. Els explico que no en tinc perquè vaig sol.licitar a l’embaixada un visat amb el qual aquests em van assegurar que no necessitava bitllet de sortida. Però el seu sistema no contempla aquest tipus d’excepcions (ja em vaig encarregar de que l’aerolinia Emirates i l’embaixada es posin d’acord).
Però total, em van portar al seu hotel, vaig dinar la mar de bé, vaig treure dirhams per agafar taxis i a visitar Dubai. Primer la part antiga. Crec que era la única noia que anava sola. Travesso amb bus-barca el riu i aquí sí que les mirades es claven totes sobre mi. Estarà prohibit que agafin la barqueta les noies? Les gavines volen a la mateixa velocitat que nosaltres i just als nostres caps. N’hi ha moltes i pesquen els peixos que passen per sota la nostra barca.
Agafo un altre taxi i em porta a la part nova. Agafo el metro que no és subterrani i a munt i a vall. Impressionant la desgràcia que han fet aquí (des del meu punt de vista). Crec que en el futur això serà un museu sobre el clímax de l’absurditat humana; sense més comentaris.
Torno a l’hotel, dormo 11 hores!!! (crec que des que tenia 16 anys que això no em passava) i cap a Nova Zelanda en primera classe. Emirates es va responsabilitzar de no haber vist el problema a Londres enlloc de a Dubai, on he hagut de perdre un dia.
A cada aeroport, un problemet. A NZ, el sistema d’immigració i el meu visat, no coincidien en la data de finalització de permís d’estància. Altres 45 minuts d’espera. En fi, un viatge més llarg del que preveia, però amb un bon descans entremig.
DJ 03/12/2009 – DS 05/12/09
Però què és això? Dos dies a Auckland plovent!! Un d’ells sense parar. Ai mare quin viatge ens espera!! Igualment, hem sortit a visitar la ciutat i a comprar tot lo necessari per passar uns mesets aquí, mòbil amb SIM de NZ, informació, guia tipus google earth per conduir per NZ veient des de sobre què pot estar bé i què es pot descartar. Tenint en compte que Internet amb usb no és massa eficient aquí per la manca de cobertura, i que no tenim GPS, aquesta guia és la millor opció.
El tercer dia, dissabte, ja va parar de ploure, i el vam dedicar a la compra de la nostra vivenda, una van, que és una furgoneta acondicionada per viure, és a dir, amb llit, cuina, nevera, fogó i dutxa solar. La furgo la vam comprar en un mercat de cotxes, vans i altres vehícles de segona, tercera i segurament quarta mà. Però està molt bé. Tries, pagues a l’antic propietari, vas a correus a fer un simple tràmit de canvi de propietari i llestos. Després sols cal que compris el seguro, i la revisió WOF (com una itv) quan s’acaba el període. És una Toyota Hiace del 1989, té el canvi de marxes que li surt de la part de sota el volant i a l’esquerra, però ens acostumem desseguida.
Així doncs, vam estar 3 nits a Auckland, a la caseta que tenen el Ginés (amic valencià del Thibault) i la Loren (la seva novia kiwi) a una part ben bonica d’Auckland, ple de muntanyetes amb cases unifamiliars envoltades de verd i més verd.
El mateix dissabte, ja amb la van, decidim empendre ruta cap al nord, a Opononi on ens han convidat a passar un cap de setmana llarg a una casa davant la platja. El trajecte (unes 4 hores) és guapíssim i amb pocs quilòmetres va variant ràpidament. Verdíssim, més sec, alt, baix. Espaiós, boscós, arbres inmensos, petits. Animalets que hem de fins i tot esquivar. Sense voler hem matat un oposuum (descric més endavant el que és).
Arribem al poblet ja de nit; son quatre casetes silencioses situades al frontwater. A la casa ens trobem amb el Ginés, la Loren, el Pablo (un altre amic valencià del Thibault i del Ginés) i la Noelia, la seva novia.
Sopem, xarrem i a dormir.
El tercer dia, dissabte, ja va parar de ploure, i el vam dedicar a la compra de la nostra vivenda, una van, que és una furgoneta acondicionada per viure, és a dir, amb llit, cuina, nevera, fogó i dutxa solar. La furgo la vam comprar en un mercat de cotxes, vans i altres vehícles de segona, tercera i segurament quarta mà. Però està molt bé. Tries, pagues a l’antic propietari, vas a correus a fer un simple tràmit de canvi de propietari i llestos. Després sols cal que compris el seguro, i la revisió WOF (com una itv) quan s’acaba el període. És una Toyota Hiace del 1989, té el canvi de marxes que li surt de la part de sota el volant i a l’esquerra, però ens acostumem desseguida.
Així doncs, vam estar 3 nits a Auckland, a la caseta que tenen el Ginés (amic valencià del Thibault) i la Loren (la seva novia kiwi) a una part ben bonica d’Auckland, ple de muntanyetes amb cases unifamiliars envoltades de verd i més verd.
El mateix dissabte, ja amb la van, decidim empendre ruta cap al nord, a Opononi on ens han convidat a passar un cap de setmana llarg a una casa davant la platja. El trajecte (unes 4 hores) és guapíssim i amb pocs quilòmetres va variant ràpidament. Verdíssim, més sec, alt, baix. Espaiós, boscós, arbres inmensos, petits. Animalets que hem de fins i tot esquivar. Sense voler hem matat un oposuum (descric més endavant el que és).
Arribem al poblet ja de nit; son quatre casetes silencioses situades al frontwater. A la casa ens trobem amb el Ginés, la Loren, el Pablo (un altre amic valencià del Thibault i del Ginés) i la Noelia, la seva novia.
Sopem, xarrem i a dormir.
DU 06/12/09
La casa està realment ben situada, davant una entrada de mar on a l’altra banda hi ha una inmensa duna amb bosc darrera. Ben curiós. Des de la mateixa casa, tenim la sort de veure passar 3 orques. Això mentre s’acosten en barca els pares de la Loren (la Wendy i el Tomy, un cantant de rock famós a NZ dels anys 70). Amb ells anem a la duna, qui vol es tira amb taula de surf des de dalt i fins l’aigua. Molt divertit.
A la tarda el Thib i jo anem a veure un bosc on viu el kauri (arbre típic de NZ) més vell del món. Diuen que té 2000 anys i li diuen el Déu del bosc. És tan ample que farien falta unes sis persones per rodejar-lo agafant-se les mans. Mai havia vist un arbre tan inmens, cada branca és com un arbre gros. Està al costat d’altres kauris també molt grans, un d’ells es diu el pare del bosc. A part dels kauris, la vegetació és molt diferent, palmeres i matolls ben raros, ocells ben diferents, i ja no parlem dels sorolls d’aquests, fins i tot n’hi ha que semblen estris metàl.lics. I si a tot això li afegeixes una bonica cascada solitaria, què mes es pot demanar?
I per acabar la jornada, una “barbacoa” fet per espanyols amb carn neozelandesa, amb això ja està tot dit.
A la tarda el Thib i jo anem a veure un bosc on viu el kauri (arbre típic de NZ) més vell del món. Diuen que té 2000 anys i li diuen el Déu del bosc. És tan ample que farien falta unes sis persones per rodejar-lo agafant-se les mans. Mai havia vist un arbre tan inmens, cada branca és com un arbre gros. Està al costat d’altres kauris també molt grans, un d’ells es diu el pare del bosc. A part dels kauris, la vegetació és molt diferent, palmeres i matolls ben raros, ocells ben diferents, i ja no parlem dels sorolls d’aquests, fins i tot n’hi ha que semblen estris metàl.lics. I si a tot això li afegeixes una bonica cascada solitaria, què mes es pot demanar?
I per acabar la jornada, una “barbacoa” fet per espanyols amb carn neozelandesa, amb això ja està tot dit.
DL 07/12/09
Travessem el harbour Hokianga amb el ferry i cap a veure un centre cívic de comunitat maorí. La Wendy està fent de psicòloga voluntària a un grup reduit de joves per ajudar-los a millorar la comunicació i la interrelació personal. Aquests centres s'anomenen marae. És un local on es reuneixen per celebracions varies i en aquest, ara volen començar a treure'n partit turísticament. Per tant, l'estan arreglant una mica i de pas donant feina a joves. Està molt ben ubicat paissatgísticament, però aquí costa molt que algo no ho estigui. Te bones vistes, un caminet molt agradable entre arbrets que va a parar a un pas de fusta llarg que travessa un manglar on al final comença el riu. És un altre via d'acces a la comunitat, pel riu amb caiac o barqueta. Nosaltres som com els conillets d'india fent de turistes. La Wendy ens dóna un briefing sobre el ritual de rebuda típic. Una dona canta des de la distància, ens acostem a poc a poc, els nois davant i les noies darrera. Un jove maorí ens parla en el seu idioma i després tradueix. S'aixeca el Gines, es presenta. Ens aixequem la Noelia i jo i els cantem una cançó en castellà. Després el Pablo i altre cop cançó nostra (ara en català) i finalment el Thibault i última cançó. Trobo que és una mica masclista tot plegat…. Ens expliquen una mica i ens porten a fer te i a dinar al menjador.
La Wendy sap que el Thib i jo anem cap al nord i ens diu que li encantaria que anéssim a la seva granja, que ens agradarà, i que a ella li farem companyia perquè el seu home estarà uns dies fora. Ella hi passarà sols una nit i ens diu que ens hi podem quedar les nits que volguem, que ens la deix per nosaltres sols. Tot i que ens feia il.lusió estrenar d'una vegada la van, acceptem perquè no sempre tindrem la oportunitat d'estar en una granja de hippies autèntics al mig de les muntanyes i amb el mar allà mateix. La seguim, el lloc és maquíssim. La casa m'encanta, de fusta, quadrada , amb uns finestrals que permeten la vista per tot arreu. Te una terrassa enorme on preveiem hi passarem força estona. Anem al bosc a veure un arbre que te centenars d'anys. I seguim pujant muntanya. Des del final veiem Opononi, a l'altre cantó del harbour on vam estar les dues nits anteriors. Trobem un Oposuum mort en una trampa, és com si fos un cangur molt petit, però diferent, no salta, dorm en els arbres, es menja les fulles noves d'aquests i els mata. Amb les trampes, la Wendy i el Tomy han aconseguit salvar un arbre que s’estava morint. Sopem amb la Wendy, és una dona molt agradable i interessant; ens explica la seva experiència en una comunitat hippie quan era Jove, els pros i contres des del seu punt de vista.
La Wendy sap que el Thib i jo anem cap al nord i ens diu que li encantaria que anéssim a la seva granja, que ens agradarà, i que a ella li farem companyia perquè el seu home estarà uns dies fora. Ella hi passarà sols una nit i ens diu que ens hi podem quedar les nits que volguem, que ens la deix per nosaltres sols. Tot i que ens feia il.lusió estrenar d'una vegada la van, acceptem perquè no sempre tindrem la oportunitat d'estar en una granja de hippies autèntics al mig de les muntanyes i amb el mar allà mateix. La seguim, el lloc és maquíssim. La casa m'encanta, de fusta, quadrada , amb uns finestrals que permeten la vista per tot arreu. Te una terrassa enorme on preveiem hi passarem força estona. Anem al bosc a veure un arbre que te centenars d'anys. I seguim pujant muntanya. Des del final veiem Opononi, a l'altre cantó del harbour on vam estar les dues nits anteriors. Trobem un Oposuum mort en una trampa, és com si fos un cangur molt petit, però diferent, no salta, dorm en els arbres, es menja les fulles noves d'aquests i els mata. Amb les trampes, la Wendy i el Tomy han aconseguit salvar un arbre que s’estava morint. Sopem amb la Wendy, és una dona molt agradable i interessant; ens explica la seva experiència en una comunitat hippie quan era Jove, els pros i contres des del seu punt de vista.
DM 08/12/09
Res d’especial, simplement gaudint de l’entorn i de la casa de la Wendy. Hem regat el seu hort, donat de menjar els cavalls i fins i tot hem anat a pescar amb la canya que ha portat el Thib. Cap peix, però l’intent ha valgut la pena. Hem fet picnic allà mateix acompanyats d’un grup de gavines a qui he marejat una mica fent-les anar d’una banda a l’altre de l’espigonet de fusta mentre el Thib pescava.
DC 09/12/09
Seguim cap al nord. El paissatge segueix sent increíble. tot verd i variat. Quasi cap cotxe a les carreteres. Aixo sí, els pobles son extranys, son quatre cases sense gent a fora, tinc com la impressió d'estar en un país subdesenvolupat. Arribem a Kohukohu on tant la guia com la Wendy ens recomanen el waterline café per dinar i la galeria d’art. Primer entrem a la galeria d'art, not too bad. I despres dinem al café amb vistes al Hokianga harbour. Les recomanacions segur que estan molt relativitzades…
Ara el paissatge es torna ja molt diferent i no tornem a la vegetació fondosa. Tot es comença a veure més sec però no menys bonic.
Arribem a Kaitaia (la winterless ciutat de NZ), en realitat és un poble, però molt més actiu i comercial. Ens hi aturem per comprar coses necessaries per la van. Continuem i iniciem la part final del nord de l’illa del nord. Aquí es fa molt estreta, uns 20 km d’amplada amb el mar de Tasmania a l’esquerra i el pacífic a la dreta. Girem a l’esquerra per veure la posta de sol. Després d’atravessar uns 10 km de gravilla enmig d’altíssims arbres que deixen entrar els fils solars amb justa mesura, arribem a la Ninety miles beach. Quina passada! Una platja llarguíssima, fins a fer-se infinita a la vista i molt ample, bàsicament perquè la marea està baixa i aquí les diferències son bestials. Es veu que té 56 milles, no 90…
Petit percanç, ens bloquejem amb la sorra i sense demanar ajuda, ve un dels dos únics cotxes que hi ha a la platja i ens dóna un cop de mà desinflant i després tornant-nos a inflar les rodes amb un aparell que duia. Quina sort, no?
El sol està a punt de tocar les crestes de les fortes onades. Sembla un infern. El cel es posa taronja i alguns núvols desformen el cercle solar. Sembla que tot bulli. Una posta de sol curiosament espectacular. Ens quedem sols, arriba una parella d’estonis i fem nit les dues vans.
Ara el paissatge es torna ja molt diferent i no tornem a la vegetació fondosa. Tot es comença a veure més sec però no menys bonic.
Arribem a Kaitaia (la winterless ciutat de NZ), en realitat és un poble, però molt més actiu i comercial. Ens hi aturem per comprar coses necessaries per la van. Continuem i iniciem la part final del nord de l’illa del nord. Aquí es fa molt estreta, uns 20 km d’amplada amb el mar de Tasmania a l’esquerra i el pacífic a la dreta. Girem a l’esquerra per veure la posta de sol. Després d’atravessar uns 10 km de gravilla enmig d’altíssims arbres que deixen entrar els fils solars amb justa mesura, arribem a la Ninety miles beach. Quina passada! Una platja llarguíssima, fins a fer-se infinita a la vista i molt ample, bàsicament perquè la marea està baixa i aquí les diferències son bestials. Es veu que té 56 milles, no 90…
Petit percanç, ens bloquejem amb la sorra i sense demanar ajuda, ve un dels dos únics cotxes que hi ha a la platja i ens dóna un cop de mà desinflant i després tornant-nos a inflar les rodes amb un aparell que duia. Quina sort, no?
El sol està a punt de tocar les crestes de les fortes onades. Sembla un infern. El cel es posa taronja i alguns núvols desformen el cercle solar. Sembla que tot bulli. Una posta de sol curiosament espectacular. Ens quedem sols, arriba una parella d’estonis i fem nit les dues vans.
DJ 10/12/09
Ens despertem amb un altre dia esplèndid. Em ve molt de gust correr per aquesta platja. Mai havia vist una platja tant llarga i ample com aquesta. La franja de sorra molla és amplíssima i està plena de petxies vives que s’amaguen. El Thib agafa una bossa i en recull mentre jo gaudeixo corrent fins que perdo de vista les referències dels horitzons.
És increíble, estic completament sola, ningú ni res davant ni darrera, sols algun ocellot gran volant per sobre.
Les onades arriben molt ràpid cap a mi però son planíssimes. És divertit esquivar-les mentre corrent en diagonal pel seu final.
Déu ni do la quantitat de tallarines i petxines recollides, esmorzem a peu de sorra amb la mar encara agitada i tornem a Kaitaia per la platja. És l’únic tram (uns 15 km) que es pot fer amb vehícle per la sorra de la platja, però sols amb marea baixa i no recomanen que els particulars la facin, sols recomanen que paguis un bus turístic especial. Let’s try it. Això tampoc té preu!
Passem per Kaitaia a comprar eines, parem a un marge de carretera per agafar unes canyes de bambú (que n’hi ha a milers), parem a una platja ben blanca on la sorra és curiosament toba i t’enfonses fins als genolls, però no ens banyem, massa freda.
Ens instal.lem en un camping ben bonic, a Pukenui. Tenim una entrada de mar amb aigua ben tranquila, verda, transparent i una muntanyeta al davant. No es pot demanar res mes.
Dinem les tallarines, i jo em poso a escriure el diari. El Thib es posa a pescar i sopem anguila a la brasa amb la nostra petita barbacoa. No està malament, no?
És increíble, estic completament sola, ningú ni res davant ni darrera, sols algun ocellot gran volant per sobre.
Les onades arriben molt ràpid cap a mi però son planíssimes. És divertit esquivar-les mentre corrent en diagonal pel seu final.
Déu ni do la quantitat de tallarines i petxines recollides, esmorzem a peu de sorra amb la mar encara agitada i tornem a Kaitaia per la platja. És l’únic tram (uns 15 km) que es pot fer amb vehícle per la sorra de la platja, però sols amb marea baixa i no recomanen que els particulars la facin, sols recomanen que paguis un bus turístic especial. Let’s try it. Això tampoc té preu!
Passem per Kaitaia a comprar eines, parem a un marge de carretera per agafar unes canyes de bambú (que n’hi ha a milers), parem a una platja ben blanca on la sorra és curiosament toba i t’enfonses fins als genolls, però no ens banyem, massa freda.
Ens instal.lem en un camping ben bonic, a Pukenui. Tenim una entrada de mar amb aigua ben tranquila, verda, transparent i una muntanyeta al davant. No es pot demanar res mes.
Dinem les tallarines, i jo em poso a escriure el diari. El Thib es posa a pescar i sopem anguila a la brasa amb la nostra petita barbacoa. No està malament, no?
DV 11/12/09
Seguim cap al nord del nord, direcció Cape Reinga, la punta de tot, el final de NZ. Ens aturem a mig camí per anar a veure la duna més gram que mai hem vist. Espectacular. Muntanya enorme de sorra i un cop a dalt, és ben bé com estar al desert. Inmensitat de sorra i molt al fons, el mar. És ben curiós perquè està tocant a paissatge altre cop verd i amb ovelles i rius. Hi passem una bona estona, fins que el vent es comença a aixecar i a omplir-nos les orelles de sorra. Baixar és divertidíssim, saltant a passes de gegant sense perill de fer-se mal.
I finalment, per carretera no enfaltada, després de muntanyetes i muntanyetes sense arbres, ni cases, sols ovelles (molt agradable) arribem a Cape Reinga. Un Cap de Creus i/o Finisterre com un altre, amb la particularitat que aquí, a l’aigua, es defineix un espai molt violent on topen el mar de Tasmania i l’oceà Pacífic. Aquí sentada m’enrecordo dels que esteu a l’altre part del món. També tinc ganes de veure-us!
Anem a un camping, Tapotupotu bay, no te dutxes però és perfecte. Entre muntanyes, al costat de caminades costeres i just davant del mar. El recomanem molt.
Tot perfecte, però cap al vespre, comencen a venir mosquits. Tanquem tot i cuinem i sopem dins la van. Observant altre cop l’inmensitat d’estels al cel i escoltant el so de l’aigua, anem a dormir. Al cap de poc, el so de molts mosquits ens fa obrir la llum i veiem el sostre ple!!!! Vam cometre l’error de tancar malament la porta del darrera. No podiem dormir així, vam agafar el matalàs i ens vam posar a dormir a la sorra. Molt millor.
I finalment, per carretera no enfaltada, després de muntanyetes i muntanyetes sense arbres, ni cases, sols ovelles (molt agradable) arribem a Cape Reinga. Un Cap de Creus i/o Finisterre com un altre, amb la particularitat que aquí, a l’aigua, es defineix un espai molt violent on topen el mar de Tasmania i l’oceà Pacífic. Aquí sentada m’enrecordo dels que esteu a l’altre part del món. També tinc ganes de veure-us!
Anem a un camping, Tapotupotu bay, no te dutxes però és perfecte. Entre muntanyes, al costat de caminades costeres i just davant del mar. El recomanem molt.
Tot perfecte, però cap al vespre, comencen a venir mosquits. Tanquem tot i cuinem i sopem dins la van. Observant altre cop l’inmensitat d’estels al cel i escoltant el so de l’aigua, anem a dormir. Al cap de poc, el so de molts mosquits ens fa obrir la llum i veiem el sostre ple!!!! Vam cometre l’error de tancar malament la porta del darrera. No podiem dormir així, vam agafar el matalàs i ens vam posar a dormir a la sorra. Molt millor.
DS 12/12/09
Al matí venen uns locals a buscar Opua, una mena de lapes molt grans i negres molt apreciades. Sols és permés agafar-ne 14 per persona i dia. Ens les mostren i ens en donen 2. Caminata costanera. Guapíssim.
Carretera per dins del Parengarenga harbour, passem per un poblet de maoris, Te-Hapua. Estan celebrant l’arribada del papa noel amb una pick-up i remolc. La policia l’acompanya. Tot força cutre, el poble no és massa maco, es veu molt pobre però la gent està animada. Som els únics turistes.
Anem a buscar el camping de Spirits bay, molt bonica la ubicació entre muntanyes però no se sent ni es veu el mar. Així que decidim girar cap al sub. Parem en una platja de sorra blanquíssima, però no es pot passar la nit, així que tornem al camping de Pukenui, que ens va agradar molt.
Carretera per dins del Parengarenga harbour, passem per un poblet de maoris, Te-Hapua. Estan celebrant l’arribada del papa noel amb una pick-up i remolc. La policia l’acompanya. Tot força cutre, el poble no és massa maco, es veu molt pobre però la gent està animada. Som els únics turistes.
Anem a buscar el camping de Spirits bay, molt bonica la ubicació entre muntanyes però no se sent ni es veu el mar. Així que decidim girar cap al sub. Parem en una platja de sorra blanquíssima, però no es pot passar la nit, així que tornem al camping de Pukenui, que ens va agradar molt.
DU 13/12/09
Comencem doncs a sortir de la part estreta del nord. Passem per Kaitaia altre cop, fem les compres i cap a l’est del nord. Passant per Coopers beach (a Doubtless bay), les guies en parlen molt bé però nosaltres no ho trobem especialment bonic. Està envoltada de cases. Està bé, però a diferència de l’oest, aquí ja es comença a veure tot mes habitat. No obstant, la carretera és maca de fer, té bones vistes i entrades de mar i muntanya. Manganui és un poble també coster molt ben situat i tranquil, amb el seu port i muntanya darrera.
Per Wangaroa harbour també trobem racons molt macos per passar-hi la nit, però ens hem de conformar en passar-hi una estona perquè hi ha senyals que prohibeixen “overnight”.
Al final ens quedem al camping Matauri bay. Guapíssim també. Just davant el mar, sota d’alts arbres i molt tranquil, bé, com tots. Té una platja força llarga i ample bona per passejar-la.
Te una muntanyeta per passejar i tenir bones vistes on també hi ha un memorial “Rainbow warrior”. Uns francesos (no vinculats al govern) van fer enfonsar el barco de green peace que protestava contra l’energia nuclear, al 1986. Actualment és un punt d’interès pels submarinistes. Nosaltres no l’hem anat a veure, 14º! No gràcies!
Per Wangaroa harbour també trobem racons molt macos per passar-hi la nit, però ens hem de conformar en passar-hi una estona perquè hi ha senyals que prohibeixen “overnight”.
Al final ens quedem al camping Matauri bay. Guapíssim també. Just davant el mar, sota d’alts arbres i molt tranquil, bé, com tots. Té una platja força llarga i ample bona per passejar-la.
Te una muntanyeta per passejar i tenir bones vistes on també hi ha un memorial “Rainbow warrior”. Uns francesos (no vinculats al govern) van fer enfonsar el barco de green peace que protestava contra l’energia nuclear, al 1986. Actualment és un punt d’interès pels submarinistes. Nosaltres no l’hem anat a veure, 14º! No gràcies!
DL 14/12/09
Seguim sense fer masses kms i parem a Kerikeri. Un poblet, altre cop, purament comercial, lo que és el centre, com tots. Locals baixos amb els cartells penjant del sostre del porxo, ben colorits i lletres grans. Dediquem el dia a comprar menjar i buscar nevera de camping amb lectra, la nostra s’ha espatllat. No en trobem i busquem un lloc on reparar. Tothom ens ajuda moltíssim, és increíble. Fins i tot un home ens escolta i ens proposa portar-nos on ens han dit que trobariem la peça. Diem que no cal, insiteix i acceptem. Estava a 15 minuts del poble, en un sector industrial i comercial. Ell aprofita per fer compres de Nadal i ens torna al poble. Diferent mentalitat, no?
Busquem un lloc agradable per fer barbacoa de carn, res, al costat d’una bonica cascada.
Visita a l’esglèsia on va començar a importar-se el cristianisme a NZ, St. James. I al costat, hi tenim l’edifici més antic del país encara de peu (1878 i 1821 respectivament).
Busquem un bonic lloc per pescar i dormir a prop de l’aigua.
Les afores del poble és preciós per viure-hi. Tot de cases unifamiliars envoltades de verd i colors de les flors fins i tot salvatges, muntanyetes, rius, silenci, poc moviment. A les 7 del matí es veuen la gent sortir de casa tranquilament per anar a caminar o a treballar al centre. En realitat el sistema està ben pensat. Al centre sols s’hi treballa, no hi viu ningú. Viuen molt bé a pocs minuts en cotxe.
Busquem un lloc agradable per fer barbacoa de carn, res, al costat d’una bonica cascada.
Visita a l’esglèsia on va començar a importar-se el cristianisme a NZ, St. James. I al costat, hi tenim l’edifici més antic del país encara de peu (1878 i 1821 respectivament).
Busquem un bonic lloc per pescar i dormir a prop de l’aigua.
Les afores del poble és preciós per viure-hi. Tot de cases unifamiliars envoltades de verd i colors de les flors fins i tot salvatges, muntanyetes, rius, silenci, poc moviment. A les 7 del matí es veuen la gent sortir de casa tranquilament per anar a caminar o a treballar al centre. En realitat el sistema està ben pensat. Al centre sols s’hi treballa, no hi viu ningú. Viuen molt bé a pocs minuts en cotxe.
DM 15/12/09
Altre cop, pocs kms i parem. No tenim pressa. Pahia (a bay of Island), un poble costaner però molt turístic, està ple d’activitats a fer. Ens establim al camping que està a les afores però altre cop, molt ben situat i nosaltres, com sempre, a peu de platja. NZ te la sort de no estar gens massificat i no cal reservar res i sempre tens opció al millor lloc. Dinem i anem a caminar per camins de ronda. És molt bonic però res espectacular; com la costa brava però amb la diferència de que a tocar de platja, aquí hi ha molt més de bosc, espés i variat i de tant en tant, el típic arbre que per Nadal se li fa una flor tipus “pompon” de tiretes vermelles, queda molt bé en els paissatges. I res a dir dels sons d’ocells, tant diferent!
Al tornar el Thib pesca una altra anguila, aquest cop més gran (no tant gustosa) i una mena de barat, què bo! Jo em poso dins la van a gaudir de les vistes mentre escric el diari.
Al tornar el Thib pesca una altra anguila, aquest cop més gran (no tant gustosa) i una mena de barat, què bo! Jo em poso dins la van a gaudir de les vistes mentre escric el diari.
DC 16/12/09
Després d’esmorzar al solet de la platja. El Thib torna a pescar, ara una ratlla enorme. Ha trigat uns deu minuts en intentar treure-la però a l’últim moment se li ha escapat. En el fons m’he alegrat, em feia molta pena veure-la lluitant.
Carretera, ferry i cap a Okiato (la primera antiga capital de NZ, després va ser Auckland) (seguim estant a Bay of Islands). Relament és també maca la zona, hi ha menys cases i també vistes quasi constants al mar. Hi ha boniques cales i parem a una, que per mi, encara que no ho sembli a primera vista, és epectacular. Cal pagar la voluntat per aparcar i per dormir també caldria, és particular, però no ens hi podem quedar, hem quedat a Whanganui amb el Ginés.
És una cala gran, de sorra força blanca, l’aigua també és clara. Te unes muntanyetes al costat ben verdes, vaques a prop, roques enmig, te dues zones diferenciades i sols hi ha un grup de 5 persones acampades amb caiacs. Bon lloc per passar-hi uns dies.
Te bones passejades i unes lectures a la sorra super agradables. El Thib, mentres, va a recullir crancs i petxinotes. Els fem a la brasa.
Una horeta mes de viatge i al vespre, arribem a Wanganui, on ens trobem amb el Ginés i l’Uri, un altre dels amics del Thib.
Ha donat la casualitat que aquest any, el Pablo i l’Uri, han anat a visitar el Ginés, tots tres, i el Thib, son amics des que van treballar junts al centre de submarinisme a València.
Així que anem a casa de la cosina de la Loren a fer una autèntica barbacoa kiwi al jardí. No està malament, però els kiwis van en màniga curta i pantaló curts i nosaltres hem d’anar amb llarga i jaqueta. La nit encara refresca força.
Carretera, ferry i cap a Okiato (la primera antiga capital de NZ, després va ser Auckland) (seguim estant a Bay of Islands). Relament és també maca la zona, hi ha menys cases i també vistes quasi constants al mar. Hi ha boniques cales i parem a una, que per mi, encara que no ho sembli a primera vista, és epectacular. Cal pagar la voluntat per aparcar i per dormir també caldria, és particular, però no ens hi podem quedar, hem quedat a Whanganui amb el Ginés.
És una cala gran, de sorra força blanca, l’aigua també és clara. Te unes muntanyetes al costat ben verdes, vaques a prop, roques enmig, te dues zones diferenciades i sols hi ha un grup de 5 persones acampades amb caiacs. Bon lloc per passar-hi uns dies.
Te bones passejades i unes lectures a la sorra super agradables. El Thib, mentres, va a recullir crancs i petxinotes. Els fem a la brasa.
Una horeta mes de viatge i al vespre, arribem a Wanganui, on ens trobem amb el Ginés i l’Uri, un altre dels amics del Thib.
Ha donat la casualitat que aquest any, el Pablo i l’Uri, han anat a visitar el Ginés, tots tres, i el Thib, son amics des que van treballar junts al centre de submarinisme a València.
Així que anem a casa de la cosina de la Loren a fer una autèntica barbacoa kiwi al jardí. No està malament, però els kiwis van en màniga curta i pantaló curts i nosaltres hem d’anar amb llarga i jaqueta. La nit encara refresca força.
DJ 17/12/09
Passejada amb cascada a Whangarei mateix, molt maco, és agradable tenir un lloc així si vius en una ciutat. Ens despedim d’ells, fem compres a la ciutat. Hi dinem i cap a la van i carretera. Paissage força diferent, més marró i ja sense vistes al mar. Però no deixa de ser mai agradable, hi ha molts lookouts amb vistes a rius i a cops al mar. Ens parem a Orewa. Un poble allargat amb platja també llarguíssima. No te res d’especial, sols que podem dormir mirant el mar. Està ple de cases guapíssimes a peu de platja. Un lloc molt pijo.
WHANGAREI – AUCKLAND – COROMANDEL PENSINSULA – ROTORUA
(del nord est, al oest i al centre de l’illa nord)
DV 18/12/09
Camí de tornada a Auckland, mitja horeta. La travessem tota seguint el que seria com una gimcana per trobar el lloc on podem comprar una peça de la porta del darrera de la van. Hem perdut tot el matí per no trobar-la, però en fi. Ens ha servit per interactuar molt amb els kiwis i veure la seva excessiva solidaritat. Un d’ells fins i tot ens ha portat a la seva oficina a buscar l’adreça exacta del lloc. I a cada x kms havíem de preguntar i acabar xerrant amb la persona. És molt curiós, tothom ens pregunta d’on som i com ens vam conèixer.
Auckland és llarguíssima, té uns 20 kms.
Al final, enlloc de seguir cap a l’est, hem decidit anar a Piha, la platja més famosa d’Auckland, està a una hora de camí. El paissatge és molt maco. Es passa per un bosc força llarg molt agradable. Amb un centre d’informació amb vistes al Manukau harbour.
Abans d’arribar-hi anem a Karekare a fer picnic. La platja on es va filmar “el piano”. Impressionant seria poca paraula. Altre cop, inmensitat de platja amb grans muntanyes al darrera, aquí la sorra és negra. Al caminar, també acabes perdent de vista l’origen, però amb les muntanyes i roques, hi ha més referències. Al vespres, anem a Piha. El camping no ens agrada i busquem un lloc davant del mar per passar la nit. La posta de sol també ha sigut preciosa.
Auckland és llarguíssima, té uns 20 kms.
Al final, enlloc de seguir cap a l’est, hem decidit anar a Piha, la platja més famosa d’Auckland, està a una hora de camí. El paissatge és molt maco. Es passa per un bosc força llarg molt agradable. Amb un centre d’informació amb vistes al Manukau harbour.
Abans d’arribar-hi anem a Karekare a fer picnic. La platja on es va filmar “el piano”. Impressionant seria poca paraula. Altre cop, inmensitat de platja amb grans muntanyes al darrera, aquí la sorra és negra. Al caminar, també acabes perdent de vista l’origen, però amb les muntanyes i roques, hi ha més referències. Al vespres, anem a Piha. El camping no ens agrada i busquem un lloc davant del mar per passar la nit. La posta de sol també ha sigut preciosa.
DS 19/12/09
Ara sí, sortim de la regió d’Auckland i cap a la costa nord-est de la part gran de . Passant per una carretera d’interior poc especial, o potser comencem a estar acostumats a la grandesa. Arribem a Thames. Un altre centre de locals comercials, aquest amb més vivendes a prop.
Comencem des d’aquí a entrar a la península de Coromandel. Per la seva costa oest. Diuen que un dels llocs més apreciats pels kiwis. La costa no és especialment espectacular, però no deixa de ser agradable conduir per aquí. Parem al camping de Tapu, poblet diminut. Tenim vistes al mar però aquest cop de més lluny perquè ens passa un riu al davant.
Comencem des d’aquí a entrar a la península de Coromandel. Per la seva costa oest. Diuen que un dels llocs més apreciats pels kiwis. La costa no és especialment espectacular, però no deixa de ser agradable conduir per aquí. Parem al camping de Tapu, poblet diminut. Tenim vistes al mar però aquest cop de més lluny perquè ens passa un riu al davant.
DU 20/12/09
Teniem la intenció de seguir cap al nord del tot, però vista la costa, preferim passar per una carretera no enfaltada de 30 km que travessa el Coromandel range. Molt agradable, i maco, com sempre. Varietat d’ocells i àguiles, però en realitat n’hi ha a tot arreu.
Arribem a la costa est. Fa un dia de platja total, cap núvol al cel. Però per nosaltres l’aigua és massa freda, així que anem sols a veure les platges. Cook beach, molt maca, però amb cases. Anem al final de la platja i hi trobem un racó molt agradable amb l’aigua més calmada, sembla una piscina, és una entrada de mar i per tant tenim arbres a l’altra banda que surten de l’aigua. Anem a cathedral cove. Una caminada de 45 minuts anar i 45 tornar per un camí de ronda guapíssim que arriba a indrets maquíssims però massa turístic. Ha perdut molt d’encant el fet de veure que aquí, si hi vas, segur que trobarás molts turistes. És on n’hem vist més, i per tant, el primer lloc on m’he trobat catalans.
Em recorda molt a les calanques de Marsella. Roca blanca sobre el mar, petites cales ben fotogèniques i amb un paissatge típicament suís al darrera. És força curiós.
Anem a la platja de Hahei a fer picnic (ens ha agradat molt també aquesta platja, llarga, blanca i ones inmenses). Però ens ve de gust banyar-nos i a prop tenim la Hot water beach on si fas un forat surt aigua calenta.
La platja és altre cop guapíssima però finalment sols hi fem la siesta. Lo dels forats és sols en un punt concret i està petat de gent. Així que sols ho anem a veure.
Carretera a vall i entrem a dos poblets pijos per dormir al costat de l’aigua. Al segon, Whatana en trobem un.
Arribem a la costa est. Fa un dia de platja total, cap núvol al cel. Però per nosaltres l’aigua és massa freda, així que anem sols a veure les platges. Cook beach, molt maca, però amb cases. Anem al final de la platja i hi trobem un racó molt agradable amb l’aigua més calmada, sembla una piscina, és una entrada de mar i per tant tenim arbres a l’altra banda que surten de l’aigua. Anem a cathedral cove. Una caminada de 45 minuts anar i 45 tornar per un camí de ronda guapíssim que arriba a indrets maquíssims però massa turístic. Ha perdut molt d’encant el fet de veure que aquí, si hi vas, segur que trobarás molts turistes. És on n’hem vist més, i per tant, el primer lloc on m’he trobat catalans.
Em recorda molt a les calanques de Marsella. Roca blanca sobre el mar, petites cales ben fotogèniques i amb un paissatge típicament suís al darrera. És força curiós.
Anem a la platja de Hahei a fer picnic (ens ha agradat molt també aquesta platja, llarga, blanca i ones inmenses). Però ens ve de gust banyar-nos i a prop tenim la Hot water beach on si fas un forat surt aigua calenta.
La platja és altre cop guapíssima però finalment sols hi fem la siesta. Lo dels forats és sols en un punt concret i està petat de gent. Així que sols ho anem a veure.
Carretera a vall i entrem a dos poblets pijos per dormir al costat de l’aigua. Al segon, Whatana en trobem un.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)