DV 11/12/09

Seguim cap al nord del nord, direcció Cape Reinga, la punta de tot, el final de NZ. Ens aturem a mig camí per anar a veure la duna més gram que mai hem vist. Espectacular. Muntanya enorme de sorra i un cop a dalt, és ben bé com estar al desert. Inmensitat de sorra i molt al fons, el mar. És ben curiós perquè està tocant a paissatge altre cop verd i amb ovelles i rius. Hi passem una bona estona, fins que el vent es comença a aixecar i a omplir-nos les orelles de sorra. Baixar és divertidíssim, saltant a passes de gegant sense perill de fer-se mal.
I finalment, per carretera no enfaltada, després de muntanyetes i muntanyetes sense arbres, ni cases, sols ovelles (molt agradable) arribem a Cape Reinga. Un Cap de Creus i/o Finisterre com un altre, amb la particularitat que aquí, a l’aigua, es defineix un espai molt violent on topen el mar de Tasmania i l’oceà Pacífic. Aquí sentada m’enrecordo dels que esteu a l’altre part del món. També tinc ganes de veure-us!
Anem a un camping, Tapotupotu bay, no te dutxes però és perfecte. Entre muntanyes, al costat de caminades costeres i just davant del mar. El recomanem molt.
Tot perfecte, però cap al vespre, comencen a venir mosquits. Tanquem tot i cuinem i sopem dins la van. Observant altre cop l’inmensitat d’estels al cel i escoltant el so de l’aigua, anem a dormir. Al cap de poc, el so de molts mosquits ens fa obrir la llum i veiem el sostre ple!!!! Vam cometre l’error de tancar malament la porta del darrera. No podiem dormir així, vam agafar el matalàs i ens vam posar a dormir a la sorra. Molt millor.