Ara el paissatge es torna ja molt diferent i no tornem a la vegetació fondosa. Tot es comença a veure més sec però no menys bonic.
Arribem a Kaitaia (la winterless ciutat de NZ), en realitat és un poble, però molt més actiu i comercial. Ens hi aturem per comprar coses necessaries per la van. Continuem i iniciem la part final del nord de l’illa del nord. Aquí es fa molt estreta, uns 20 km d’amplada amb el mar de Tasmania a l’esquerra i el pacífic a la dreta. Girem a l’esquerra per veure la posta de sol. Després d’atravessar uns 10 km de gravilla enmig d’altíssims arbres que deixen entrar els fils solars amb justa mesura, arribem a la Ninety miles beach. Quina passada! Una platja llarguíssima, fins a fer-se infinita a la vista i molt ample, bàsicament perquè la marea està baixa i aquí les diferències son bestials. Es veu que té 56 milles, no 90…
Petit percanç, ens bloquejem amb la sorra i sense demanar ajuda, ve un dels dos únics cotxes que hi ha a la platja i ens dóna un cop de mà desinflant i després tornant-nos a inflar les rodes amb un aparell que duia. Quina sort, no?
El sol està a punt de tocar les crestes de les fortes onades. Sembla un infern. El cel es posa taronja i alguns núvols desformen el cercle solar. Sembla que tot bulli. Una posta de sol curiosament espectacular. Ens quedem sols, arriba una parella d’estonis i fem nit les dues vans.
