Travessem el harbour Hokianga amb el ferry i cap a veure un centre cívic de comunitat maorí. La Wendy està fent de psicòloga voluntària a un grup reduit de joves per ajudar-los a millorar la comunicació i la interrelació personal. Aquests centres s'anomenen marae. És un local on es reuneixen per celebracions varies i en aquest, ara volen començar a treure'n partit turísticament. Per tant, l'estan arreglant una mica i de pas donant feina a joves. Està molt ben ubicat paissatgísticament, però aquí costa molt que algo no ho estigui. Te bones vistes, un caminet molt agradable entre arbrets que va a parar a un pas de fusta llarg que travessa un manglar on al final comença el riu. És un altre via d'acces a la comunitat, pel riu amb caiac o barqueta. Nosaltres som com els conillets d'india fent de turistes. La Wendy ens dóna un briefing sobre el ritual de rebuda típic. Una dona canta des de la distància, ens acostem a poc a poc, els nois davant i les noies darrera. Un jove maorí ens parla en el seu idioma i després tradueix. S'aixeca el Gines, es presenta. Ens aixequem la Noelia i jo i els cantem una cançó en castellà. Després el Pablo i altre cop cançó nostra (ara en català) i finalment el Thibault i última cançó. Trobo que és una mica masclista tot plegat…. Ens expliquen una mica i ens porten a fer te i a dinar al menjador.
La Wendy sap que el Thib i jo anem cap al nord i ens diu que li encantaria que anéssim a la seva granja, que ens agradarà, i que a ella li farem companyia perquè el seu home estarà uns dies fora. Ella hi passarà sols una nit i ens diu que ens hi podem quedar les nits que volguem, que ens la deix per nosaltres sols. Tot i que ens feia il.lusió estrenar d'una vegada la van, acceptem perquè no sempre tindrem la oportunitat d'estar en una granja de hippies autèntics al mig de les muntanyes i amb el mar allà mateix. La seguim, el lloc és maquíssim. La casa m'encanta, de fusta, quadrada , amb uns finestrals que permeten la vista per tot arreu. Te una terrassa enorme on preveiem hi passarem força estona. Anem al bosc a veure un arbre que te centenars d'anys. I seguim pujant muntanya. Des del final veiem Opononi, a l'altre cantó del harbour on vam estar les dues nits anteriors. Trobem un Oposuum mort en una trampa, és com si fos un cangur molt petit, però diferent, no salta, dorm en els arbres, es menja les fulles noves d'aquests i els mata. Amb les trampes, la Wendy i el Tomy han aconseguit salvar un arbre que s’estava morint. Sopem amb la Wendy, és una dona molt agradable i interessant; ens explica la seva experiència en una comunitat hippie quan era Jove, els pros i contres des del seu punt de vista.
