Pujem, extranyament no hi ha absolutament ningú. No debem estar pel camí adequat. Un alemà que ahir hi va anar sol ens va dir que és factible i que hi ha varies rutes. Doncs comença a complicar-se l’entorn empinat amb roques que em fan una por que es despenjin! A mes, no hi ha ambsolutament cap núvol però sembla que s’acosti un i no em vull imaginar com baixarem si s’instal.la aquí. No veuriem el camí de tornada a mes de 5 metres vista i relament és necessari veure-hi a 300 m, més que res per no arribar a un acantil.lat i haber de tornar enrera. Començo a demanar de parar, no volen i tampoc em deixen tornar a mi sola. Em sento una mica impotent i començo a patir ja sense gaudir. Per sort el núvol no arriba mai i pujo amb ells. Finalment, arribem a un punt molt alt, on el vent és intens i fa perillós el fet d’atravessar sobre la neu una linia amb pendent a banda i banda, on si caus, agafaries una velocitat que no vull ni pensar-ho. Parem aquí, ells s’ho prenen com un fracàs, no hem arribat al cim i a veure el llac que hi ha a l’interior del crater. A mi, no m’importa, prefereixo gaudir del punt on hem arribat i poder-ho recordar positivament. Baixem una mica per poder dinar sense vent. Les vistes son inmillorables. El cel està claríssim, i es veuen perfectament els volcans del costat. Tot està molt quiet i silenciós. És increíble, això tampoc te preu.
Seguim cap al sub, a Wanganui, però enlloc de passar per la carretera normal, val la pena fer-ne una d’alternativa no enfaltada a través de boscos fronjosos tot seguint el riu Wanganui. Te unes vistes de postal.
Trobem un petit lloc per acampar al costat del riu i hi passem la nit.
