Des de White Island (una illa a 50 km de la costa nord-est de l’illa del nord on hi ha un volcà) fins a Taranaki (un volcà a prop del mar a la costa oest per la meitat de lilla) hi ha una franja volcànica activa i plena d’activitat termal superficial. Doncs Rotorua és una ciutat situada al centre de i en aquesta franja.
Tota aquesta activitat ha deixat espectaculars piscines naturals d’aigua bullint amb fons ataronjats, piscines d’aigua fluorescents de sofre, forats plens d’argila gris bullint, terrasses blanques tipus Pamukale de Turquia per on encara hi passa aigua, fums i fums que surten per determinats indrets de la muntanya verda. En fi, una varietat de coses calentes que surten de la terra i que encara estan actives.
Hi ha una part de Rotorua on majoritàriament hi viuen maoris. I en aquesta zona és on hi ha més activitat termal. De cada casa surt fum, aprofiten aquesta energia per ús domèstic.
La ciutat en si, com totes, no es massa pinturesca. És baixa com sempre i especialment turística, però amb un llac, el Rotorua, amb una bonica passejada poc transitada al seu voltant que la fa encantadora. A! això sí, té un edifici antic (no s’en troben masses aquí) força gran i molt envidrat que actualment és el museu d’art i història.
Doncs voliem provar el hangi, típica forma de cuinar el menjar els maorís. Utilitzen pedres calentes posades sota el terra i mantenen el menjar allà dins durant 4 o 5 hores. Diuen que Rotorua és dels llocs més típics pel hangi. I sí, tenien raó, però és clar. Tot pels turistes, és difícil trobar a la ciutat un lloc on sols sopar el hangi, sense el típic espectacle maorí turístic.
Vam contractar un sopar+concert i va resultar ser la turistada més gran que recordo. Ens van venir a recollir amb un autobús, allà la conductora maorí, ja feia tonteries per mantenir-nos contents i divertits. Arribem a la reconstrucció d’un poblat maorí preoccidental, amb maorís disfressats i ballant els típics balls i el haka, etc.. després concert (amb guitarra!!!!) i el hangi, que de cuinat amb pedres crec jo que….A la tornada, al bus, feien sortir cada nacionalitat a cantar una cançó. Jo era la única espanyola i sabien qui era a través de la llista. Primer vaig dir que no, em van insistir i demanar la macarena! (que ni me la sé). Però per no fer-me rogar, vaig sortir i cantar el trosset més conegut; em vaig inventar part de la lletra però ningú es va enterar de res, així que… Tinc el video.
