I a la capital ens hi passem una setmaneta.
Wellington és molt petita, es pot anar a tot arreu a peu, i molt agradable, sobretot els dies de sol i calma, però quan hi ha vent o pitjor encara, vent i pluja, és horrible. Quina violència!! Es veu que és la ciutat amb el rècord de velocitat del vent. Vam comprovar-ho. Va fer sol cada dia menys un que va ploure i fer vent i l’altre sols vent, però quina força!!! Jo no vaig sortir massa de la van. Allí s’hi estava molt bé observant des de les finestres. Sort d’elles!
No obstant, els d’aquí, no deixen de fer res, faci el temps que faci. Si havien de nadar al mar, ja poden haber les onades que vulguis, que ells hi van igualment i encara que plogui. Correr, lo mateix, hi van igualment. I n’hi ha molta de gent esportista.
És agradable però pobre en cultura (encara que les guies diuen lo contrari, és perquè estan relativitzant amb altres ciutats de NZ, sí, si comparem tenen raó).
Segurament deuen tenir algun lloc que valgui realment la pena, però com que tampoc estàvem especialment interessats en art no vam fer l’esforç de trobar-ne cap. Simplement, vam anar al museu Te Papa el dia que plovia (sense comentaris…) i a una mena de botiga on exposen els materials que Weta (una empresa) utilitza o crea per fer els escenaris de les pel.lícules enmarcades a NZ, com la que tots/es sabeu. Res, una turistada com una altra que no val massa la pena, com el museu.
El que sí que és maco, és el jardí botànic i els camins que hi ha al mont Victoria, des d’on en ambdós llocs es tenen vistes de la ciutat.
Diu moltíssim el fet de en el mapa turístic de la ciutat tenen com a icona de Wellington, una font feta com de pales de colorins que es passen l’aigua d’una a l’altra, al carrer Cuba, un dels principals peatonals. Els dos carrers principals en termes socials, Cuba i Courtney, els comercialas, Manners, Willis i Landtom.
Tot I ser una ciutat, no es deixen d’escoltar els mateixos sons d’ocells diferents, també s’en veuen dins les botigues i locals, entren lliurement i és curiós veure com les gavines agafen musclos i els llancen des de l’aire per obrir-los al passeig. Un dia passejant a lo llarg del passeig marítim, cap a les afores fins i tot hi havia un pingüí. Mai n’havia vist en estat natural i menys en una ciutat.
Flipàvem veient tanta gent, de totes les edats i formes desplaçant-se per la ciutat amb unicycles (bicicletes d’una roda), fins que vam saber que s’estava celebrant el campeonat mundial de tal esport. Cada dia hi havia competicions divertides de veure. No obstant, a part del campeonat, és una forma de desplaçament molt integrada a la ciutat.
Un dia també vam anar al cine a veure Millenium en suec en una mena de cine alternatiu però amb pel.lícules comercials.
Vam estar una setmana però en realitat, en 4 o 5 dies, la conèixes perfectament. Per cert, el que sí és totalment veritat de les guies és que Wellington te bon café i vaig pendre el millor hot xocolate que mai he provat, al café Scopa.
